The Very Last Northern White Rhino Gaston Core

Aquest és un solo de dansa que parteix de les danses urbanes desconstruint-les. Els espectadors es trobaran amb un espai buit, minimalista, que ressalta les grans capacitats expressives del seu excel·lent intèrpret, originari de Costa d'Ivori, amb una banda sonora creada originalment per a la peça i un disseny de llums que marca un viatge emocional de la foscor a la llum.

L'obra s'inspira en una història d'extinció. Quan Sam Anderson, periodista del New York Times, va saber de la mort de l'últim mascle de Rinoceronts Blancs del Nord, va agafar un vol a Kenya per a passar una setmana amb les úniques supervivents de l'espècie: dues femelles, mare i filla, entraven en el que coneixem com a “extinció funcional”, quan elles morin s'haurà acabat l'estirp. Anderson descriu la vida quotidiana de Fatu i Najin que, indiferents al seu destí, pasturen sota el sol de la reserva on seran custodiades dels caçadors furtius fins a la seva mort. Aquesta imatge posa de manifest la vida per la vida mateixa, ja que l'única funció d'aquests individus és viure i donar compte d'una espècie que ja forma part del passat.